«No són víctimes, sinó dones supervivents»

El masclisme ofega les dones, les menysprea, les converteix en un objecte, i les continua matant. El 2016, quaranta dones han estat assassinades a mans de les seves parelles, i en el període 2010 – 2016 s’han registrat 681 feminicidis a l’Estat Espanyol, segons dades de Feminicidio.net. Però més del 70% de les dones que pateixen violència de gènere aconsegueixen sortir d’aquesta espiral de por i atacs. Ho aconsegueixen gràcies a les eines socials per a la superació i al testimoni d’altres que n’han sortit i que expliquen el seu testimoni. El passat 25 de novembre va ser el Dia per l’Eliminació de la Violència vers les Dones, i des d’Amb veu de dona, hem volgut apropar-nos a aquesta xacra amb la mirada més positiva que hi ha: el crit de les dones que han deixat enrere la violència i criden a les que encara pateixen els atacs que hi ha sortida: amb ajuda es pot sortir. Ho fem gràcies a l’exposició Dones supervivents, organitzada per Hèlia Dones. Parlem amb Carla Rigol, psicòloga de l’entitat.

En què consisteix Dones supervivents?

És una exposició itinerant que ha estat creada perquè dones supervivents de violència masclista s’expressin lliurement sense aquesta mirada victimista o assistencialista. És una expressió de trencar el silenci i de resiliència.

Com es narra el procés d’empoderament?

Onze dones van enviar una fotografia que representés la valentia per a elles i això ve acompanyat d’un escrit, que recull el seu testimoni, les eines que els hi han servit per sortir-ne, o elements que ajuden a entendre una mica aquest fenomen i ajuden a trencar amb falsos mites i estereotips.

En aquesta narració, es fa molt èmfasi en la violència psicològica? 

Sí. El procés de violència és complicat de mostrar, perquè no és un fet puntual, sinó que és un continuum. La violència psicològica perpetua aquest control i submissió de la dona per part del seu agressor. I s’hi poden afegir altres tipus de violència, com la violència física, la sexual o l’econòmica, i aleshores tot això es perpetua amb un procés emocional de control i dominació. Leonard Walker explicava que, en un inici, les relacions de parella són ideals, de forma que no es pot preveure ni anticipar. I per tant, s’ha d’evitar culpabilitzar les dones per aquesta violència, perquè és més tard quan arriba aquesta acumulació de les tensions que seria la primera fase.

Què vindria després?

Una segona fase d’explosió o d’agressió de la violència. No cal imaginar-se una agressió física, evidentment, però sí que seria un moment d’una violència més explícita. La tercera fase o lluna de mel és quan l’agressor demana perdó i diu que no tornarà a passar, que ho sent molt i ho justifica («perquè estava nerviós, tu ho havies provocat»). I aleshores es tornaria a iniciar aquest cicle amb la fase de tensió. Tot això és molt subtil, molt de temps i un continu: la dona es pot quedar aïllada, amb l’autoestima afectada o anul·lada. La violència és un procés de destrucció de la identitat.

Quins són els sentiments més comuns d’aquestes dones?

La culpa, la por, la vergonya i se senten molt aïllades. Impera la llei del silenci. I és cert que també poden tenir moments d’ambivalència perquè la persona en qui confiaven i amb qui tenien una relació afectiva mostra conductes de control i això crea molta confusió.

Quin és l’objectiu de l’activitat?

Canviar una mica el missatge victimitzador de les dones. En un Congrés d’Hèlia Dones, ens hem adonat que hi ha la percepció de què només una minoria de dones poden sortir-ne d’aquesta violència. Però les enquestes diuen que la xifra suposa més d’un 77%.

Quines són les claus per a aquesta superació? És denunciar?

El fet de denunciar no sempre ve acompanyat del procés emocional de la dona, perquè sovint el procés judicial no acaba en condemna. Més d’un 60% de les denúncies que entren al jutjat s’arxiven. I de la resta, la meitat acaba en condemna i la meitat en absolució. I la condemna no és sempre presó. A vegades, la dona acaba rebent una absolució o un tracte victimitzador per part d’agents judicials i això és molt complicat. Per això, no hem de posar el focus sempre en el procés judicial, sinó que hi ha moltes altres alternatives, com aprofitar el suport social i comunitari per acabar amb aquest silenci o bé vincular la dona a algun procés d’atenció psicològica o d’assessorament jurídic. A Barcelona, per exemple hi ha el SARA que és un procés integral d’atenció i recuperació en violències masclistes o el PIAD, serveis d’atenció social i comunitària…. És molt important reforçar aquesta xarxa perquè no tinguin la sensació de què estan soles.

Quins són els mecanismes socials que perpetuen aquesta violència masclista?

La societat patriarcal imperant i aquests micromasclismes que sustenten el sistema i que perpetuen totes aquestes desigualtats, i que la seva màxima i més cruel expressió és la violència masclista. És molt important el paper de la prevenció dins de l’educació, amb la coeducació o també de campanyes de sensibilització i dels mitjans, abans que aquest fenomen esdevingui real.

En aquest sentit, quina és la tasca d’Hèlia Dones?

Tenim la de prevenció: realitzem tallers en centres educatius per alumnat, professorat i AMPA i realitzem formació a les universitats. A més, tenim diversos tipus d’atenció integral: atenció psicològica, assessorament jurídic i atenció social, amb trobades de dones. I també treballem en un projecte d’acompanyament comunitari: si elles ho demanen, a través de voluntariat o voluntàries, les acompanyem als jutjats o a visites a diversos serveis, i això a la dona la pot tranquil·litzar. I per últim, fem tasques de cooperació internacional i treball comunitari, de carrer, o punts d’informació en festes majors, etc.

Per sentir l’entrevista en format àudio, fes clic aquí.