Bad Gyal: “És important posicionar-se i que tinguis l’autoritat per manar sobre la teva vida”

Cultura, Entrevistes

“Et vaig donar lo que ningú et donava, no vas flipar, era el nivell que esperaves, pel barri se sap quin pussy és el que mana, així que ja saps que és el que et toca ara”. Així versiona l’exitosa cantant Bad Gyal la famosa cançó Work de Rihanna. Manté la base musical, canta en català, porta el títol de Pai i ha regnat a Youtube. L’Alba Farelo (el seu nom real) és de Vilassar de Mar, té 20 anys i s’ha erigit com una de les grans personalitats del trap espanyol, que fusiona el rap amb el dancehall, la música jamaicana i ritmes del reggaeton.

El passat novembre, l’artista va llançar el seu mixtape Slow Wine (amb cançons com Mercadona, Dinero, Fiebre o Despacio). L’àlbum parla d’una dona empoderada i independent. Aquest clam a la llibertat femenina l’ha associat a l’etiqueta ‘neofeminista’, però ella fuig això: “Allò que jo sóc és meu, jo no comparteixo etiquetes perquè després és molt fàcil que t’acusin”. I continua: “Jo tinc les meves idees com a persona però no té res a veure amb la meva música”. Assegura que no pretén transmetre cap missatge amb la seva música, més enllà de la seva visió de la vida. “Simplement jo parlo de les coses des del meu prisma, de la meva forma de viure, independentment del fet que sigui dona o home”.

L’estil irreverent de les seves lletres funciona com un clam de llibertat per a qualsevol individu: “És important posicionar-se (…) i que tinguis l’autoritat de manar sobre la teva vida”. Bad Gyal va ser una de les cantants protagonistes de la celebració del Dia Internacional de la Dona que va organitzar l’Ajuntament de Barcelona. L’experiència va ser satisfactòria i assegura que va servir per fer arribar la seva música a molta gent i acostar aquest públic a aquesta causa.

Encara que sempre ha mostrat inquietud per la música, confessa que l’èxit l’ha sorprès: “Mai vaig pensar que em podria guanyar la vida vivint de la música”. Pròximament, estrenarà noves cançons, de la mà del productor de Los Ángeles Dubbel Dutch.  A més, les seves lletres han arribat a ciutats europees com Londres, Praga, Copenhague o Madrid i serà una artista convidada a El Sónar.

Tenint en compte l’èxit que tenen molts temes de reggaeton cantats per homes i que contenen missatges masclistes, és de celebrar que arribin tan lluny les lletres irreverents de Bad Gyal, una dona independent i empoderada. 

Per tornar a sentir l’entrevista, fes clic aquí.

 

 

Anuncios

El futbol femení, un art que avança a passos de gegant

Entrevistes, Podcasts

Mariona Caldentey: “Quan era petita no sabia noms de futbolistes femenines, no tenia referents. Ara això està canviant”

El futbol, un món majoritàriament d’homes. Encara avui dia existeixen diferències entre la versió masculina i femenina del mateix art. Diferències preferentment motivades per audiències, patrocinadors… entre d’altres. Però aquesta situació, per sort, ja està canviant.

Avui volem parlar d’elles. De les dones futbolistes que continuen avançant i treballant amb esforç per ser cada cop més reconegudes i seguides.

Per fer-ho comptem amb la Mariona Caldentey, centrecampista del Futbol Club Barcelona de la Primera Divisió Femenina. Ella ens explica, a partir de la seva pròpia experiència, com es viu el futbol femení i quin és el paper de la dona futbolista en l’actualitat.

[Si vols tornar a sentir l’entrevista fes click aquí]

Puri Binies (ADDIF): “Tenir un contracte fa que pagar per un nen ja no sigui tràfic de menors?”

Entrevistes, Sin categoría

Ventres de lloguer, maternitat subrogada o gestació subrogada… La terminologia ha anat evolucionant  a mesura que ho feia la seva visibilitat promoguda pels seus defensors, mentre que les organitzacions feministes s’oposen taxativament per considerar que comercialitza el cos de la dona. Encara que la pràctica està prohibida a Espanya, el govern ha reconegut el dret dels pares de nens nascuts per mitjà de la gestació subrogada a comptar amb baixes de maternitat i paternitat, mentre que al Congrés continua la controvèrsia.

Aquest dissabte 6 de maig, un dia abans del tradicional Dia de la Mare, tindrà lloc a Madrid la Fira Surrofair, que pretén promocionar la pràctica posant en contacte les clíniques amb interessats. Per la seva banda mig centenar d’organitzacions feministes s’han unit per convocar una manifestació en contra de la pràctica “dels ventres de lloguer”.

Per què els col·lectius feministes s’oposen a una pràctica que es ven com una acció altruista? Primer perquè no ho és mai. “Fins i tot quan s’ha aprovat que es fa d’una forma altruista, a continuació es parla d’una compensació econòmica” sentencia Puri Binies, coordinadora de l’Associació en Defensa del Dret de la Infància a la Família (Addif), una entitat adherida a la campanya internacional #NoSomosVasijas. Es van començar a mobilitzar quan van ser conscients de la vulneració dels drets que suposa la maternitat subrogada pels infants, uns drets que sí que es respecten quan s’adopten nens o estan en acollida.  “Si en una adopció una família paga per tenir un nen, això és tràfic de menors i està penat per la llei. En canvi, a la maternitat subrogada es firma un contracte previ i … això fa que el fet de pagar un nen a una dona no sigui tràfic de menors?”, explica.

Pagar per un nen és comercialitzar amb la infància i fer-ho també amb la capacitat reproductiva de la dona, que és un producte més a expenses de la societat capitalista patriarcal. Binies assegura que a molts països pobres la mare gestant ho accepta per una qüestió de diners i això suposa un gran risc físic i moral per a ella, sentenciant que “és una explotació més de la pobresa”. Els defensors de la pràctica rebutgen el concepte d’explotació, al·legant que a Estats Units una mare gestant només ho pot ser si té bones condicions econòmiques i si ja ha tingut més fills, per evitar el “comerç”. “Si als països del Tercer Món es fa perquè són molt pobres, en els països rics es fa per tenir un millor cotxe, un apartament, perquè no pots pagar els estudis del teu fill. És això més ètic?”, afegeix.

Deixant de banda la qüestió monetària, hi ha altres aspectes de la maternitat subrogada que suposen una indefensió per a la mare gestant. Un embaràs suposa un gran canvi en el cos de la dona a física i emocionalment; als riscos per a la salut que comporta qualsevol embaràs se li han de sumar els vincles sentimentals que s’estableixen entre el nadó i la mare. Binies ens explica que si en l’adopció la formalització del tràmit es fa sis setmanes després del part (donant així un marge a la mare perquè pugui reflexionar sobre la decisió), en el cas de la maternitat “la cessió” es formalitza abans del part i fins i tot de quedar-se embarassada. Així la mare no té dret a canviar d’opinió i el contracte obvia els vincles emocionals entre mare i fill.

A més, un nen adoptat té dret a conèixer els seus orígens biològics, mentre que a la maternitat subrogada això no es contempla, deixant la decisió als pares dels drets dels infants.

A part de l’argument de definir la maternitat com una pràctica “altruista”, els defensors de la regulació s’excusen amb el fet que mare gestant i nen no comparteixin material genètic, per negar els lligams emocionals entre ambdós. És evident que compartir genètica no comporta vincles emocionals per se, com demostra l’adopció o qualsevol relació d’amistat o d’amor que tinguem. En aquest sentit, Binies recorda que el “desig de ser pare o pare “no és un dret, que una persona no s’ha de quedar embarassada perquè una altra tingui un nen, no és ètic, qui pensa en els riscos de la dona -gestant- ?”. A més, assegura que, encara que hi ha aspectes a millorar,  l’acolliment i l’adopció són molt bones opcions per tenir cura d’un infant que realment ho necessita.

Com veieu, són molt els arguments que tenim les feministes per adoptar una postura crítica davant de la regulació de la pràctica. No obstant això, l’entrevistada confessa: “hi ha un lobi molt important perquè hi ha molts interessos darrere (d’empreses privades…)” i lamenta “ ja sabem quan hi ha un gran interès econòmic en una parcel·la és més fàcil que tiri endavant”. Igualment nosaltres ho tenim clar #Nosomosvasijas.

Per tornar a sentir l’entrevista en àudio, fes clic aquí.

 

Els trastorns alimentaris: el preu de la lluita per un cànon

Entrevistes, Salut

La publicitat i la moda, dos móns que atreuen i que, alhora, fan mirar-se a un mateix. Cada dia ens trobem envoltats de cartells publicitaris i d’imatges de cossos i rostres espectaculars, però cal saber que dintre de tot aquest núvol rosa també hi ha una altra cara de la moneda.

Actualment trobem el fenomen de les bloggers i les influencers, juntament amb les models de passarel·la i revista de tota la vida, que s’han convertit en autèntics referents de bellesa i de glamour

Aquestes influencers i models fomenten un cànon de bellesa prim, ja molt estès en la nostra societat que, sense adonar-nos, determina la nostra forma d’admirar el cos humà. És per això que actualment són moltes les persones que diàriament tracten de lluitar per aquest objectiu: tenir un cos bell, de revista, desitjable. 

El problema és quan aquesta fita no s’aconsegueix a través d’una rutina de vida saludable, sinó que s’acudeix a altres mètodes perillosos per la salut, com les dietes miraculoses o els reptes d’Internet. 

I en tota aquesta esfera es troben, naturalment, els trastorns alimentaris, que afecten en bona mesura a un col·lectiu tan vulnerable com l’adolescència.

Detectar-los és complicat, per això ens endinsem en la qüestió de l’anorèxia, la bulímia i la recerca del cos perfecte de la mà de Marta Voltas, directora de la Fundació Imatge i Autoestima i gerent de l’Associació Contra l’Anorèxia i la Bulímia. 

​Núria Milà: “Si canvies la dona per un home i sembla ridícul, és un anunci sexista”

Sin categoría

[Imatge de l’equip de Dones Juristes,  ©Dones Juristes]

Des de sempre, el patriarcat s’ha nodrit de grans motors culturals per emparar, legitimar i perpetuar la desigualtat de la dona a la nostra societat. La publicitat ha estat una eina clau per això: ha reduït la dona a les seves obligacions dins de la llar (com a mare i esposa), l’ha converti en un simple objecte de desig per l’espectador rentable (home heterosexual) i fins i tot ha intentat justificar moltes de les xacres de la societat actual, com és la violència masclista. A la Catalunya del 2017 també hi ha lloc per a la publicitat sexista, amb casos tan flagrants com la pròxima obertura a Viladecans d’un restaurant de la cadena Hooters o la discoteca Bailódromo Caña Dulce, que oferia entrada gratuïta, beguda i 100 euros  a totes les dones que anessin sense calces, el passat mes de febrer.  Com és possible encara que hi hagi aquesta publicitat?
Núria Milà, de Dones Juristes, una entitat que vetlla pels drets de la dona en la legislació, explica: “La llei no contempla la publicitat sexista (no és delicte)”, ara bé si podem veure que hi ha una degradació o humiliació, pots anar al jutge (des de la branca penal). Pel que fa a l’obertura del restaurant Hooters, Milà explica que la regulació d’obertura de locals excedeix els municipis i que, l’únic que poden fer és impulsar reglamentacions o ordenances municipals per establir que la seva ubicació estigui en una distància prudencial d’espais com escoles o parcs infantils. Un altre aspecte a tenir en compte és que hi ha consentiment per part de les treballadores de les condicions de vestuari de la feina.

Pel que fa a la ‘promoció’ de la discoteca el Bailódromo Caña Dulce, Dones Juristes va denunciar instantàniament la degradació de la figura de la dona que suposava aquella ‘oferta’. “És digne d’estudi” afirma, recordant la barbaritat de la promoció. “Ja vam comentar en altres mitjans que estàvem estudiant la viabilitat d’accions legals, de tipus penals, basant-nos en l’article 510 punt 2, que parla de les situacions de degradació i humiliació i de delictes d’odi , i aquí s’encabiria la publicitat d’aquesta discoteca” explica. En aquest cas, ha reconegut que tant la Generalitat com l’Ajuntament de Barcelona han mostrat molta actitud d’anar per aquesta via (judicial) en la denúncia de l’oferta.

Com dèiem, encara que aquests casos són molt polèmics, la publicitat sexista ens envaeix, a vegades de forma subliminal, i tot perquè està normalitzada. “En el rerefons, hi ha una cultura que té les dones com a objectes de submissió o d’utilització per ús o goig d’una societat que demanda aquests tipus de serveis” lamenta Milà. El resultat? Dones utilitzades i  explotades per beneficis d’altres persones.

Per això, hem d’estar molt desperts per identificar el sexisme a tots els mitjans culturals que continua utilitzant el patriarcal per a la seva supervivència.  Si un dia, tens un dubte sobre si un anunci és sexista, Núria Milà ens dóna la clau: “si canvies la figura d’una dona per la d’un home i sembla ridícul, és que ho és”.

Pots tornar a sentir l’entrevista en àudio fent clic aquí.

Carmen Martín: “Somos las ‘Lideresas’, un grupo de mujeres que quiere llevar la perspectiva de género a los órganos directivos. No estamos en contra de los varones, reclamamos nuestro espacio e igualdad”

CASTELLÀ, Entrevistes

Hoy, 8 de marzo, es el Día Internacional de la Mujer, una jornada que a pesar de tener su origen en un desastroso incendio en una fábrica textil femenina, en el año 1909, es un día también que nos recuerda lo importante que es ser mujer y luchar por los derechos e igualdades que nos pertenecen.

Hoy queremos rendir nuestro particular homenaje a este día tan especial y queremos hacerlo con Carmen Martín, portavoz del programa de radio ‘Con Mayor Voz’, un proyecto de la radio comunitaria de Villaverde, OMC Radio, en Madrid. Esta iniciativa se centra en el empoderamiento de las mujeres en los Centros de Personas Mayores de este distrito en materia de comunicación y radio digital. Desde allí dan visibilidad a las mujeres mayores a partir de sus testimonios.

Núria Solsona: “Una nena que, des de petita l’han maquillat, l’han pintat les ungles i l’han posat talons, perd l’autoestima i aprèn a veure’s davant del mirall com a un objecte”

Educació, Entrevistes, Sin categoría

“El patriarcat és molt intel·ligent i es reinventa constantment, i quan les dones aconseguim anar una mica més enllà i arribar a llocs que se’ns tenien prohibits, el patriarcat busca mecanismes per tornar-nos al lloc on ens havia col·locat abans”, assevera la Núria Solsona, de CoeducAcció, una associació que treballa per la transformació educativa amb perspectiva de gènere.

Afirma això, mentre reflexiona sobre la hipersexualització de les nenes a través d’activitats d’oci com els spas infantils (on les petites juguen a ser ‘objectes bells’ maquillant-se i fent desfilades de models) o  festes com el Carnestoltes. Precisament, en el marc d’aquesta festivitat, hi ha hagut un gran escàndol a les xarxes socials arran de la posada a la venda d’una disfressa d’infermera sexy, disponible per a nenes a partir d’1 any. Milers d’usuaris han criticat amb força la hipersexualització de la disfressa, molt rebutjada per entitats que promouen la igualtat entre dones i homes. Fins i tot l’organització de consumidors Facua ha demanat a la Fiscalia que investigui el cas. Mentrestant la resta ens posem les mans al cap davant de la pressió masclista que encara pateixen moltes nenes per convertir-se en objectes sexis.

Solsona comenta que les disfresses ja estaven estereotipades per qüestió de gènere nenes infermeres/nens metges o nenes princeses/ nens pirates, però que la hipersexualització és una novetat dels últims anys, és un pas més en la línia de continuïtat que havien observat recentment. En aquest sentit, Núria Solsona fa referència al perill de convertir-les en objectes: “Núria Solsona: “Una nena que, des de petita l’han maquillat, l’han pintat les ungles i l’han posat talons, perd l’autoestima i aprèn a veure’s davant del mirall com a un objecte, i no com a una persona”. I va més enllà, relacionant aquests comportaments amb futures conductes submises i dependents, i problemes psíquics com l’anorèxia i la bulímia.

La influència que exerceixen els rols sexistes en els adults és indubtable i absurda i ens roba llibertat: “les dones no podem accedir a determinats llocs de treballs de determinat nivell, però els homes tenen tota la part de la seva expressió d’emocions i sensibilitat coartada”. Perquè ens puguem alliberar d’aquesta sensació i viure en una situació més igualitària i justa, els hem d’educar des de petits, perquè són les noves generacions i perquè assumeixen fàcilment aquests missatges. Des de ben petits i petites,  els entrenem per ser nens i nenes de forma diferent: les nenes amb la roba i joguines de color rosa i un to de parla dolç i suau, i en el cas dels nens, se’ls associa al color blau i se’ls educa amb un to més asseveratiu.

L’educació de les futures generacions s’exerceix des de casa i l’escola, però no sempre hi ha una voluntat d’introduir canvis que garanteixin una educació no sexista. Encara que hi ha investigacions sobre la influència que juguen aquests rols de gènere des de petits, des de l’escola i la llar hi ha una forta “resistència” a implantar aquests canvis i ser plenament conscients de la importància dels petits tics sexistes tradicionals. La clau de tot plegat està en la llibertat: “el nostre objectiu és que cada nen i cada nena sigui el més plenament lliure per decidir i acceptar allò que vulgui ser”, sentencia la Núria.

Si vols tornar a escoltar l’entrevista, fes clic aquí.

[Fotografia principal: Flickr, ©Vicente Alfonso]

Sílvia Congost: “L’amor s’ha de viure d’una manera fàcil, ha de fer-nos fluir i créixer. No ha de generar ansietat, sinó fer-nos estar tranquils. Això és una relació sana”

Entrevistes

En un dia com avui, 14 de febrer, Sant Valentí, un núvol de parelles, romanticisme i plans gens improvisats ens envolten. Tot és amor i passió però, com sempre diuen, al darrere de tot el bo sempre hi ha quelcom de dolent.

Per això avui volem baixar a la realitat i parlar de l’amor en tots els seus vessants, des del romanticisme i l’amor tradicional fins a les relacions tòxiques i la ruptura, així com la forta càrrega psicològica i emocional que tot plegat comporta.

Per fer-ho, comptem amb la Sílvia Congost, psicòloga i experta en Autoestima i Dependència Emocional.

Coral Barbas: “¡Cuántas ayudantes han hecho un gran trabajo y no se les ha reconocido!”

Entrevistes, Sin categoría

En Amb veu de dona, apostamos por dar visibilidad a la desigualdad de la mujer en nuestra sociedad como la mejor forma de combatir la brecha. En esta lucha es fundamental reivindicar la figura de la profesional en cualquier lugar y, en concreto, en los espacios de poder e influencia. La ciencia, el motor del desarrollo de la sociedad, ha contado con grandes nombres femeninos (Hipatia, Marie Curie, Rosalind Franklin, Jane Goodall, pero también Jocelyn Bell o Augusta Ada Byron), sin embargo los grandes avances científicos solo llevan nombres masculinos.

El silencio impuesto por la historia priva de referentes a las generaciones más jóvenes y la falta de reconocimiento deriva en la desconfianza social frente a las aptitudes de las mujeres científicas. Una encuesta del 2015 realizada por la Fundación L’Oréal reveló que el 63% de los españoles no confia en las mujeres científicas de alto nivel. Por suerte, hay instituciones y publicaciones científicas que sí que les reconocen su valía, como la revista americana The Analytical Scientist, que publicó la lista de las 50 científicas más influyentes de la Química Analítica en la actualidad. Entre ellas se encuentran tres españolas y una de ellas es Coral Barbas, catedrática de  Química Analítica CEU San Pablo e investigadora Marie Curie en Kings College London.

¿Cómo sienta el reconocimiento de la revista The Analytical Scientist?

La verdad es que fue una gratísima sorpresa. Es un subidón, porque son muchos años de trabajo, n solo mío sino de un equipo, de un grupo grande muy comprometido y luchador. Yo solo soy una representante del grupo.

¿Qué supone ser científica y mujer?

Significa trabajar mucho y luchar mucho y significa tener mucha gente que te apoya. Yo estoy convencida de que no habría llegado donde he llegado, sino hubiera sido por la generosidad de todos los que me rodean: mis padres siempre me han apoyado, mi marido (muchísimo) y mis hijos. Ellos renuncian a una parte de tu tiempo y tú lo inviertes en todo este trabajo.

En el momento que decides dedicarte a este área, ¿pensabas en las complicaciones que te ibas a encontrar? 

Te vas viendo metido en las cosas poco a poco, un reto te lleva a otro, una oportunidad  a otra. Estas cosas van surgiendo poco a poco.

¿Por el hecho de ser mujer has encontrado alguna traba en el camino?

No. He encontrado, a veces, más trabajo o he tenido que renunciar a cosas que se esperaban de mí. Cuando me fui a Marie Curie, a Londres, mi hijo (que tenía 18 años, no era bebé) me llamaba y me decía que era un niño abandonado. Y nos reíamos, pero cuando yo colgaba me quedaba con el corazón encogido.

¿Consideras que en el mundo de la ciencia las mujeres están bien reconocidas?

Es verdad que, muchísimas veces, las mujeres han sido las ayudantes de los grandes nombres, y su papel y su trabajo no ha sido reconocido. Cuando estaba en Londres estaba en el edificio de Rosalind y pensaba “¡Cuántas ayudantes de laboratorio han hecho un gran trabajo y nunca se les ha reconocido!”.

¿Por qué ese silencio?

La sociedad tenía un componente machista en el que eso ni siquiera se pensaba, quien tenía que dar los resultados era el maestro y ellas aceptaban el poder. Yo creo que el reconocimiento de la mujer es de generosidad o falta de generosidad por parte de la sociedad: cuando cada uno acepta que tiene que ceder de lo suyo para que todos sean iguales entonces es cuando la sociedad funciona bien. Cuando tú tienes que pedir en casa que te ayuden para poder trabajar te acabas sintiendo mal. Cuando todo el mundo reconoce que el trabajo es de todos todo funciona bien y tú eres uno más.

¿Qué opinas del resultado de la encuesta de 2015 de la Fundación L’Oréal mencionada antes?

Me parece triste. Las mujeres somos muy responsables, serias y trabajadoras. Lo que pasa es que, a veces por un sentido familiar, cuando alguien tiene que asumir una responsabilidad (de hijos o de padres) … cuando alguien tiene que dar un paso atrás casi siempre lo hace la mujer. Yo creo que esto es lo único que le hace no llegar a los puestos de responsabilidad. Las mujeres tienen absoluta dedicación, responsabilidad y un sentido del entorno  que hace que tengan una gran capacidad de dirección.

¿Considera que la ciencia y el mundo de la investigación ha dado un paso adelante?

Yo creo sí, la mujer demuestra cada vez más su papel (ni mejor, ni peor) como uno más en la sociedad, con todas sus capacidades y su plenitud). Lo que tiene la investigación es que requiere mucha dedicación: es imposible hacerla con un horario de conciliación, un experimento empieza y no te puedes ir, y no hay noche, ni fin de semana… Un congreso importante no siempre te viene bien con los planes familiares y esto requiere mucha comprensión de todos lo que nos rodean.

¿Cuál es tu proyecto de futuro?

Lo que yo quiero hacer es dejar el trabajo con una línea de sucesión. Mi ilusión es que el día que yo termine haya un grupo de gente que siga con el trabajo que he estado desarrollando. Mi función es ir un poco al siguiente escalón para que vaya tomando su papel.

Tu currículum, tu trayectoria profesional y tu reconocimiento posiblemente inspire a generaciones de científicas más jóvenes. ¿Eres consciente que puedes ser un referente para ellas?

No es mi objetivo, pero si puede servir de algo, estaré encantada. A lo largo de mi trayectoria de docente e investigadora, he tenido magníficas alumnas doctorandas que ahora están en el Imperial College, en el Karolinska, en el CNIC…y me siento muy muy orgullosa de que estén siguiendo este camino.

¿Qué les dirías a las estudiantes de carreras científicas o las profesionales?

Que sean muy sinceras, muy trabajadoras, muy responsables y que al final a lo largo de tu vida este trabajo se ve. Hay malos ratos, buenos ratos, pero que sean honradas consigo mismas y con los demás. Y esforzándote, al final, las cosas salen.

Puedes volver a escuchar la entrevista en formato audio haciendo clic aquí.

[Imagen cedida por Coral Barbas]

Laura Pérez (regidora de Feminismes): “Aquesta ciutat té gènere i, per tant, no poden tractar les dones com a un col·lectiu discriminat”

Entrevistes

 

 

 

Últimament estem vivint una onada de successos violents contra les dones, una vegada més víctimes dels homes. Constantment, a les notícies apareixen casos de violències i abusos… però de quina manera es posa remei? En aquest sentit, la resposta que es pugui donar des dels poders públics és una de les més importants. I és que, en els últims anys, estem vivint tota una revolució en pro de les polítiques de gènere i a favor del feminisme, precisament per evitar aquesta crua realitat.

Per a analitzar quina és la resposta institucional a la violència masclista i a les desigualtats de gènere, vam comptar, en el programa del dissabte 14 de gener, amb la Laura Pérez, la regidora del Districte de Sants-Montjuïc de Barcelona, que és alhora la regidora de Feminismes i LGTBI. Amb ella, vam conèixer quina és la tasca de l’Ajuntament de Barcelona en matèria de gènere i reflexionar sobre els punts febles que té la nostra societat pel que fa a la igualtat entre dones i homes.